Ramon Tort/bloc

19.05.2008 primera etapa (III)

Febrer 18, 2009 · Feu un comentari

Al campament estant, em marco l’objectiu d’entendre la dinàmica del grup. Intento trobar la lògica de certes situacions. Algunes coses no puc evitar de preguntar-les, però la majoria miro de respondre-les jo mateix, la qual cosa fa que en moltes situacions, acabi o bé desconcertat durant uns dies, o directament autocomplagut en l’error.
Penso que serà bo intentar establir una mena d’horari, que em permeti preveure el que succeirà per estar a punt amb la càmera i optimitzar les filmacions. M’agrada la idea que siguin ells els encarregats d’explicar, amb les seves accions, quina és la realitat de la seva manera de viure.

El primer pas en arribar al campament, és encendre el foc. El foc és l’epicentre que articula la vida al campament. Mentre la mare, tria el lloc exacte, Tloho localitza els estris que hauran de fer servir per cuinar: la tetera, l’olla, un bol gegant de fusta per remenar el cus-cus…

Els campaments no els trien a l’atzar. Aquest primer, per exemple, és a prop d’una minsa font d’aigua que els servirà per omplir totes les garrafes de plàstic de color taronja que els acompanyen. Ignoro, quants dies haurà de durar.

→ Deixa un ComentariCategories: 04 la transhumància

19.05.2008 primera etapa (II)

Juliol 7, 2008 · 1 Comentari

El dia abans de marxar, l’Alícia (la meva companya) em va regalar un podòmetre per calcular d’una manera bastant precisa els quilòmetres de la travessa. L’aparell és molt senzill. Té un mecanisme interior que s’activa amb el moviment dels malucs quan camines, per configurar-lo has de calcular la mitjana de la mida en centímetres d’una passa i l’aparell s’encarrega de multiplicar el total de passes acumulades per la longitud de cada una de les passes.
En aquesta primera etapa, fem uns 13 quilòmetres a un ritme tranquil. Bona part del trajecte, el fem en una suau pujada per carretera. Creuem tres poblets, remuntant el riu Dades. Tres pobles extensos però petits, els habitants dels quals ens observen passar, com a casa s’observa passar qualsevol comitiva, cercavila o processó… amb una barreja de curiositat i fascinació. La qual cosa m’ajuda a constatar que la realitat transhumant, també al Marroc, és una activitat humana en extinció.

Passat Ait-youl, deixem el Dades i la carretera i entrem de ple a l’Atles pel llit d’un riu sec, un riu de desglaç que va a parar al Dades. Quatre quilòmetres més tard, arribem al primer campament, on ens esperen la part de l’expedició que ha fet la ruta amb furgoneta (Izaa, Tloho, Fatima, Rashid i Hassan). Arribo en bones condicions físsiques i amb un desfici difícil de contenir, per captar imatges.
El viatge comença aquí.

→ 1 ComentariCategories: 04 la transhumància

19.05.2008 primera etapa

Juny 18, 2008 · Feu un comentari

En Rashid i jo hem dormit en un iglú. En acabar de muntar-lo, el dia abans, li vaig preguntar a en Rashid si ja hi cabríem tots tres, a la tenda. Hem va dir que no, que en Mohamed dormiria, com la resta d’integrants de la ruta, a cel ras. Ho ha fet sobre un sac allargat ple de palla, que transporta per donar de menjar a la seva mula i tapat de cap a peus amb un parell de mantes.

Em llevo a tres quarts de cinc, uns minuts abans de trenc d’alba. Tothom ja brega. La nostra tenda, és una illa que sura enmig d’un ramat de cabres i ovelles d’uns vuit-cents caps. Durant la nit, els cops que em desperto, sento la remor constant de barrades remugant, el belar espontani i com algunes bèsties s’acosten o s’allunyen d’on estem.
El campament l’hem situat a uns trenta metres d’on la família s’ha instal·lat. M’interessa la convivència, però també, poder-los filmar des de la distància i evitar que la nostra presència modifiqui la seva dinàmica.

La família s’estructura amb una jerarquia en la que els graons són determinats pel sexe i l’edat. El pare, Brahim Ben Youssef, és el patriarca. Té uns setanta quatre o setanta cinc anys. La seva dona és l’Izaa Agoujil, que en deu tindre set o vuit menys (a partir d’una certa edat els hi és difícil saber amb exactitud quants anys tenen). La parella té cinc fills, tres dels quals viuen tot l’any amb ells, són l’Ichou, la Tloho i la Zhara. L’Ichou està casat amb l’Izaa Taricht, germana d’en Mohamed (el xerpa) i tenen tres fills, en Mohamed, la Fatima i en Said. Les germanes (Tloho i Zhara) han renyit amb els seus marits i han tornat a viure amb els seus pares. Ambdues tenen fills, la Tloho carrega un lactà de pocs mesos anomenada Fatima i la Zhara un marrec encantador de tres anys al que li han posat Hassan. Els acompanya també l’Hamou, que durant l’any viu sol i treballa de fuster. El cinquè germà viu a Barcelona, està casat amb la Núria i es diu Lahcen.

Aquesta primera etapa té la peculiaritat que comença just als afores de Boumalne-Dades. Això vol dir que s’ha de travessar el poble i fer part del camí per una carretera. El grup, es divideix ben d’hora. Els homes, les dues germanes i els dos fills més grans de l’Ichou (en Mohamed de 12 i la Fatima de 10 anys) juntament amb la seva mare Izaa, marxen amb el ramat. Han de fer via, per poder maniobrar amb tranquil·litat, no és gens fàcil conduir un ramat tant gran per carrers i trams de carretera. Més tard l’Ichou i en Hamou, quan les bèsties estiguin a la muntanya, tornaran per ajudar a carregar la farda.

A quarts de sis ja he plantat el trípode i filmo tímidament com els que queden al campament alternen l’esmorzar amb la recollida. En Rashid em comenta que la farda la vindrà a recollir una furgoneta d’uns amics a la que també hi pujaran les dones i els nens.

→ Deixa un ComentariCategories: 04 la transhumància

18.05.2008 Boumalne-dades

Juny 13, 2008 · Feu un comentari

Són tres quarts de set. La ciutat ja fa una hora que s’ha despertat. Aquí l’horari solar marca el ritme dels esdeveniments. Esmorzo amb en Rashid una sopa espessa que ens activa, estem fent temps per agafar el bus que fa la ruta fins a Boumalne-dades, passant per Ouarzazate. A Boumalne hem quedat amb el xerpa i anirem a trobar-nos amb la família Ben Youssef. Demà és la primera etapa del viatge a peu per les muntanyes de l’Atles. Ja tinc ganes de veure’ls les cares, de veure de quina manera es concreta la meva imaginació.

Del trajecte poques coses a destacar. Llarg, cansat i amb una atmosfera constantment dominada pels vòmits de tres de les sis dones que viatgen. La del seient del darrere, la del costat del Rashid i una d’uns seients més endavant. Han estat omplint bosses de plàstic negre, que portaven, previngudes.
El conductor no ha ajudat gaire a atenuar l’efecte que provocaven les corbes en les tres mosses, ans al contrari: ho ha avançat tot, com si anés en moto (l’autocar era d’unes cinquanta places).
En una de les parades per pixar i refrescar-nos, he estat parlant amb un americà que estava de ruta per Europa i el nord d’Àfrica. Més tard un marroquí m’ha estat tirant els trastos una bona estona.

Boumalne-dades és un eix proper a dues rutes turístiques importants i per tant un poble de pas per a moltes persones. Està situat en una vessant de la vall del Dades i a pocs quilòmetres de les famoses gorgues del Dades. Un lloc d’una bellesa salvatge i humida, a uns dos mil metres d’alçada.

Al voltant de les dues ens trobem amb en Mohamed (la diversitat de noms no és gaire habitual), el xerpa. Durant el viatge, la seva tasca a les etapes serà fer de camàlic i un cop ens aturem per acampar i fer nit, cuinarà. En veure’l, quedo fascinat. El seu aspecte em transmet força, saviesa, tranquil·litat i em venen moltes ganes de conèixer-lo. L’acompanya la seva mula.
Mohamed Ait Taricht

Comprem vegetals, verdura, fruits secs, llaunes, pa, farina, té, menta, espècies, sucre… i ho carreguem a la mula. Com que no ens hi cap tot, carreguem part de l’equipatge en un dromedari que en Mohamed va a buscar i conec al primer membre de la família: l’Ichou, el germà gran.

Ichou Ben Youssef

Amb les bèsties carregades travessem el poble i arribem on els Ben Youssef han acampat. Una planícia infinita i pedregosa, propera al poble. Fa dos dies que han sortit del lloc on han viscut els darrers sis mesos, al Jebel Sarhro i aquesta parada, per ells representa l’última possibilitat de comprar provisions per fer la transhumància.
Els primers contactes són molt distants. Tant jo com ells, ens estem mesurant, encuriosits, amb la mirada. Necessito aproximar-m’hi tranquil·lament, d’una manera natural.
Sortosament, de darrere una pedra, surt un simpàtic català anomenat Guillem, que resulta que fa un mes que viu amb la família del Mohamed (el xerpa) al Jebel Sarhro. Va baixar amb tres companys més des de Granada amb bicicleta, però ara fa unes setmanes que es mou sol, emocionat per privilegis com els de poder segar camps tísics de blat, amb la falç.
Passem la resta del dia xerrant. M’informo de tot el que crec que necessito saber, aprofitant el luxe de tenir al costat algú, occidental com jo, que ja ha fet els passos que ara em toquen fer. El meu desconeixement de la cultura Amaziga és total. No m’he documentat avanç del viatge, d’una banda perquè la decisió de fer-lo ha estat molt precipitada, però també crec que és bo partir sense prejudicis, la curiositat per descobrir, per entendre, pot influir d’una manera molt positiva en les imatges que a partir de demà em tocarà caçar.

Boumalne-dades

La nit arriba amb un convidat molt especial, sorprenent. Mentre parlo amb en Guillem, m’adono que el seu rostre es modifica sobtadament i que tot seguit emet un xiscle del tipus: uaaauuuhh!. Està mirant per sobre del meu cap, em giro i sense creure-m’ho veig com un gegantí meteorit està caient, desintegrant-se, a uns tres o quatre quilòmetres d’on estem. És un meteorit gegant, el persegueix la seva cua incandescent que s’està esfilagarsant, és una successió de guspires de diferents tonalitats calentes… ho veig, però no m’ho crec i també xisclo, emocionat: uaaaaaa uaahhaaagg, uuuaaalaaaa. El fenomen dura uns infinits quatre o cinc segons, que ja s’han fet lloc, per sempre, en la meva memòria. La resta de gent amb la que compartíem la tertúlia, en Rashid, l’Ichou, el Mohamed i l’Hamou (el germà de l’Ichou), gairebé no s’immuten i ens diuen que això aquí és habitual.

→ Deixa un ComentariCategories: 03 Boumalne-dades

17.05.2008 Marràqueix (III)

Juny 13, 2008 · Feu un comentari

La primera nit a Marràqueix la passo amb en Mohamed. Sopem enmig del neguit i l’ebullició de Djema’l'fna, en una parada de les més petites, on el tema central és el peix, fresc i bo, que ens serveixen enfarinat i calent, acompanyat per diversos platets de tomàquet marinat, albergínia aixafada amb un rajolí de vinagre, patates fregides i uns pebrotets picants.
La pluja, que de moment ha parat, fa que no hi hagi l’ambient normal dels dissabtes… en part millor.
Després de fer el cafè en un bar proper a la plaça, em porta a la Ville Nouvele a fer unes copes. El lloc on anem a petar, és un restaurant/sala de copes ultra modern, ple d’estrangers adinerats i vanitosos. Els cambrers no són un reflex de l’aspecte físic habitual dels marroquins. Són alts, esvelts, gens quicos, nois que segurament han passat un càsting per poder treballar. L’amo és un francès d’uns seixanta anys: vestit negre amb camisa gris fosc prou descordada per tal de lluir el penjoll daurat de disseny exclusiu que li penja del pit. Els pocs cabells blancs que té, se’ls pentina endavant, com els patricis romans. Tot ell és una irradiació constant de seguretat i poder.
M’ofereixo per anar a buscar alguna cosa per beure. Ell vol budweiser, jo sortosament, demano una Heineken. Sortosament, perquè la broma em costa 250 Dirhams (uns 20 euros), més o menys tres vegades el que m’ha costat al migdia pagar el dinar.
Mentre espero que em serveixin les birres, em distrec contemplant com els cambrers s’afanyen a servir tot tipus de begudes sofisticades en la forma i contingut: cocktails multicolors, combinats amb molt de gel esmicolat, xampany francès i copes estrafolàries. Hem pregunto què deuria costar una copa de xampany o qualsevol de les altres begudes. Segurament tota la mesada d’una família. Hem pregunto també, perquè tota aquella gent té necessitat de fer milers de quilòmetres per fer exactament el mateix que poden fer a casa.
El dj, punxa un house molt actual, música freda en un espai sobri, de vellut i gent insubstancial, amb un desfici estúpid per l’aparença i les formes. Entre tot el ramat d’esnobs, ensopego amb dues cares conegudes: el germà i la cunyada d’un ‘pijo’ de Barcelona al qual li vaig fer un vídeo. La cara d’aquest tio, la tenia gravada a la memòria, potser perquè en conèixer-lo va despertar-me una reacció violenta de rebuig. Em faig l’orni i els observo a distància. Bec la cervesa d’un glop i foto el camp al riad.
Em costa dormir i a quarts de tres, quan ja havia deixat de comptar ovelles, em rescaten del son un grup de turistes francesos subnormals (ja ho tenen això els francesos), que s’estaven explicant la vida i rient, tot anant tranquil·lament a les seves habitacions… els hagués matat!.

→ Deixa un ComentariCategories: 02 Marràqueix

Primeres passes amb el Tamazigh

Juny 12, 2008 · Feu un comentari

El Guillem, un català que conec en arribar a Boulemane-dades, el poble on iniciarem la travessia, que ha baixat des de Granada amb bicicleta i fa al voltant d’un mes que viu entre nòmades, em fa una introducció ràpida i pràctica a la llengua Amaziga parlada en aquesta part de l’Atles. Anoto la transcripció fonètica:

Jo: nikin, tu: xiin, ell: entá, ella: entat, nosaltres: nukni, vosaltres: kunni, prou: baraka, on?: meset, pa: agrum, si: aj, no: ojo, gràcies: saha, menjar: atxej, dormir: atgunar, marxar: atdojr, riure: artsar, pluja: ansar (em vaig fotre un fart de riure), vull: rigt, no vull: güají, aigua: aman, una mica: imic, igual: kif kif, com et dius: mis minik, bon profit: bismilà, sol: tafuit, mula: desardum, ase: asnum…

→ Deixa un ComentariCategories: 04 la transhumància

17.05.2008 Marràqueix (II)

Juny 12, 2008 · Feu un comentari

Sota la pluja:

- Un vell condueix una mobilette, sosté un paraigües, va xop
- Un alcohòlic arrenca del terra la tapa d’una claveguera i surt corrents. Torna després d’un minut amb la tapa i una bicicleta. Aparca la bicicleta, deix la tapa més o menys on l’ha trobat i es neteja les mans amb l’aigua bruta que s’acumula al carrer, entre plàstics, burilles de tabac i altres objectes residuals.
- Milers de peus nus que usen xancles de plàstic, caminen mullats i ennegrits pel color gris de l’aigua.
- Joves enfilats a teulades i altells, fan caure la pluja acumulada als aixoplucs plastificats. Els carrers són una successió aleatòria de cataractes prominents.
- (Sota la primera pluja), els carrers de l’urbs semblen més bruts. La merda diluïda dels animals de càrrega, ofereix una ambientació (de memòria de cel·luloide), que fa pensar amb la deixadesa parisina de segles passats.

→ Deixa un ComentariCategories: 02 Marràqueix

17.05.2008 Marràqueix (I)

Juny 12, 2008 · Feu un comentari

Plou, i això anihil·la el brogir, el despit i la percepció de la gent als carrers de Marràqueix
Els dos mil quilòmetres de trajecte aeri, no han aconseguit deixar enrere la setmana de núvols i pluja que em persegueix. En els dos viatges anteriors al Marroc, no havia assistit a aquest espectacle, la qual cosa fa que n’estigui gaudint, però sincerament, desitjava un sol que esvaís les teranyines emocionals que m’han acompanyat els dies previs al viatge.

El vol ha estat plàcid. En travessar els núvols de Barcelona, he pogut gaudir d’unes hores de llum i sol que m’han carregat les piles, fins que durant el descens, hem creuat la franja que fa gris el cel de Marràqueix. El control duaner ha estat àgil i en sortir l’equipatge m’esperava donant tombs per la cinta transportadora. També m’esperava en Mohamed Iksassen.

En Mohamed és qui m’ha facilitat realitzar aquesta aventura. El vaig conèixer, juntament amb l’Alícia el novembre passat (2007) a Imilchild, un poble d’uns dos mil habitants de l’Atles occidental on va nèixer ara fa uns trenta anys. Durant l’últim mes s’ha posat en contacte amb la família amb què conviuré durant la transhumància i ha contractat el xerpa i el traductor que m’acompanyaran.

Després del retrobament pugem en un dels milers de fiats uno tronats de color veig, que fan de taxi a la ciutat, que ens porta a un riad proper a la plaça de Djema’l'fna. L’habitació és còmode, però l’aigua calenta no funciona: – no ve d’un dia de no dutxar-me, durant la ruta no crec que el meu cós tasti gaire l’aigua.

En Mohamed em presenta el traductor: Rashid, també d’Imilchild. La seva cara, potser concretament la boca, el somriure, em resulten estranyament familiars. Tot ell és petit, prim, eixut, amb una pell d’un bru torrat. Els ulls també són petits i negres i la boca i el seu nas amb l’extrem deprimit formen una sola unitat, com si es tractés del morro d’una cabra.

Dinem en un dels primers restaurants de la plaça: tajins vegetals, cus-cus de xai i truita bereber. Cansats, tots plegats, quedem per sopar quan es faci fosc.
La migdiada és reparadora. Del llit estant sento els trons i la pluja que omple la piscina buida del pati descobert del riad.

Plou.

→ Deixa un ComentariCategories: 02 Marràqueix

Fitxa tècnica

Juny 12, 2008 · Feu un comentari

Sinopsis

Els nòmades Amazighs de l’Atlas, al Marroc, fan la transhumància dues vegades cada any, cercant el clima ideal pel seu bestiar. Tamazigh és la llengua que parlen els Amazighs de l’Atles i el títol d’aquest documental. Un trajecte que la família Ben Youssef, s’ha prestat a compartir amb la càmera i que transmet la seva particular relació amb el temps, la repetició, l’aïllament i la duresa física de la seva orgànica quotidianitat.

Documental filmat en Mini DV.
Format de visió 16:9.
En fase de postproducció

Transhumants
Brahim Ben Youssef, Izaa Agoujil, Ichou Ben Youssef, Izaa Taricht, Hamou Ben Youssef, Tloho Ben Youssef, Fatima Taricht, Zahara Ben Youssef, Hassan ‘L’ Yaakoubi, Mohamed Ben Youssef, Fatima Ben Youssef i Said Ben Youssef.

Ajudant de càmera
Rashid Hillal

Xerpa
Mohamed Ait Taricht

Càmera
Ramon Tort

Producció Marroc
Mohamed Iksassen

Guió, direcció i producció
Ramon Tort

→ Deixa un ComentariCategories: 01 fitxa tècnica