Són tres quarts de set. La ciutat ja fa una hora que s’ha despertat. Aquí l’horari solar marca el ritme dels esdeveniments. Esmorzo amb en Rashid una sopa espessa que ens activa, estem fent temps per agafar el bus que fa la ruta fins a Boumalne-dades, passant per Ouarzazate. A Boumalne hem quedat amb el xerpa i anirem a trobar-nos amb la família Ben Youssef. Demà és la primera etapa del viatge a peu per les muntanyes de l’Atles. Ja tinc ganes de veure’ls les cares, de veure de quina manera es concreta la meva imaginació.
Del trajecte poques coses a destacar. Llarg, cansat i amb una atmosfera constantment dominada pels vòmits de tres de les sis dones que viatgen. La del seient del darrere, la del costat del Rashid i una d’uns seients més endavant. Han estat omplint bosses de plàstic negre, que portaven, previngudes.
El conductor no ha ajudat gaire a atenuar l’efecte que provocaven les corbes en les tres mosses, ans al contrari: ho ha avançat tot, com si anés en moto (l’autocar era d’unes cinquanta places).
En una de les parades per pixar i refrescar-nos, he estat parlant amb un americà que estava de ruta per Europa i el nord d’Àfrica. Més tard un marroquí m’ha estat tirant els trastos una bona estona.
Boumalne-dades és un eix proper a dues rutes turístiques importants i per tant un poble de pas per a moltes persones. Està situat en una vessant de la vall del Dades i a pocs quilòmetres de les famoses gorgues del Dades. Un lloc d’una bellesa salvatge i humida, a uns dos mil metres d’alçada.
Al voltant de les dues ens trobem amb en Mohamed (la diversitat de noms no és gaire habitual), el xerpa. Durant el viatge, la seva tasca a les etapes serà fer de camàlic i un cop ens aturem per acampar i fer nit, cuinarà. En veure’l, quedo fascinat. El seu aspecte em transmet força, saviesa, tranquil·litat i em venen moltes ganes de conèixer-lo. L’acompanya la seva mula.
Comprem vegetals, verdura, fruits secs, llaunes, pa, farina, té, menta, espècies, sucre… i ho carreguem a la mula. Com que no ens hi cap tot, carreguem part de l’equipatge en un dromedari que en Mohamed va a buscar i conec al primer membre de la família: l’Ichou, el germà gran.
Amb les bèsties carregades travessem el poble i arribem on els Ben Youssef han acampat. Una planícia infinita i pedregosa, propera al poble. Fa dos dies que han sortit del lloc on han viscut els darrers sis mesos, al Jebel Sarhro i aquesta parada, per ells representa l’última possibilitat de comprar provisions per fer la transhumància.
Els primers contactes són molt distants. Tant jo com ells, ens estem mesurant, encuriosits, amb la mirada. Necessito aproximar-m’hi tranquil·lament, d’una manera natural.
Sortosament, de darrere una pedra, surt un simpàtic català anomenat Guillem, que resulta que fa un mes que viu amb la família del Mohamed (el xerpa) al Jebel Sarhro. Va baixar amb tres companys més des de Granada amb bicicleta, però ara fa unes setmanes que es mou sol, emocionat per privilegis com els de poder segar camps tísics de blat, amb la falç.
Passem la resta del dia xerrant. M’informo de tot el que crec que necessito saber, aprofitant el luxe de tenir al costat algú, occidental com jo, que ja ha fet els passos que ara em toquen fer. El meu desconeixement de la cultura Amaziga és total. No m’he documentat avanç del viatge, d’una banda perquè la decisió de fer-lo ha estat molt precipitada, però també crec que és bo partir sense prejudicis, la curiositat per descobrir, per entendre, pot influir d’una manera molt positiva en les imatges que a partir de demà em tocarà caçar.
La nit arriba amb un convidat molt especial, sorprenent. Mentre parlo amb en Guillem, m’adono que el seu rostre es modifica sobtadament i que tot seguit emet un xiscle del tipus: uaaauuuhh!. Està mirant per sobre del meu cap, em giro i sense creure-m’ho veig com un gegantí meteorit està caient, desintegrant-se, a uns tres o quatre quilòmetres d’on estem. És un meteorit gegant, el persegueix la seva cua incandescent que s’està esfilagarsant, és una successió de guspires de diferents tonalitats calentes… ho veig, però no m’ho crec i també xisclo, emocionat: uaaaaaa uaahhaaagg, uuuaaalaaaa. El fenomen dura uns infinits quatre o cinc segons, que ja s’han fet lloc, per sempre, en la meva memòria. La resta de gent amb la que compartíem la tertúlia, en Rashid, l’Ichou, el Mohamed i l’Hamou (el germà de l’Ichou), gairebé no s’immuten i ens diuen que això aquí és habitual.
