En Rashid i jo hem dormit en un iglú. En acabar de muntar-lo, el dia abans, li vaig preguntar a en Rashid si ja hi cabríem tots tres, a la tenda. Hem va dir que no, que en Mohamed dormiria, com la resta d’integrants de la ruta, a cel ras. Ho ha fet sobre un sac allargat ple de palla, que transporta per donar de menjar a la seva mula i tapat de cap a peus amb un parell de mantes.
Em llevo a tres quarts de cinc, uns minuts abans de trenc d’alba. Tothom ja brega. La nostra tenda, és una illa que sura enmig d’un ramat de cabres i ovelles d’uns vuit-cents caps. Durant la nit, els cops que em desperto, sento la remor constant de barrades remugant, el belar espontani i com algunes bèsties s’acosten o s’allunyen d’on estem.
El campament l’hem situat a uns trenta metres d’on la família s’ha instal·lat. M’interessa la convivència, però també, poder-los filmar des de la distància i evitar que la nostra presència modifiqui la seva dinàmica.
La família s’estructura amb una jerarquia en la que els graons són determinats pel sexe i l’edat. El pare, Brahim Ben Youssef, és el patriarca. Té uns setanta quatre o setanta cinc anys. La seva dona és l’Izaa Agoujil, que en deu tindre set o vuit menys (a partir d’una certa edat els hi és difícil saber amb exactitud quants anys tenen). La parella té cinc fills, tres dels quals viuen tot l’any amb ells, són l’Ichou, la Tloho i la Zhara. L’Ichou està casat amb l’Izaa Taricht, germana d’en Mohamed (el xerpa) i tenen tres fills, en Mohamed, la Fatima i en Said. Les germanes (Tloho i Zhara) han renyit amb els seus marits i han tornat a viure amb els seus pares. Ambdues tenen fills, la Tloho carrega un lactà de pocs mesos anomenada Fatima i la Zhara un marrec encantador de tres anys al que li han posat Hassan. Els acompanya també l’Hamou, que durant l’any viu sol i treballa de fuster. El cinquè germà viu a Barcelona, està casat amb la Núria i es diu Lahcen.
Aquesta primera etapa té la peculiaritat que comença just als afores de Boumalne-Dades. Això vol dir que s’ha de travessar el poble i fer part del camí per una carretera. El grup, es divideix ben d’hora. Els homes, les dues germanes i els dos fills més grans de l’Ichou (en Mohamed de 12 i la Fatima de 10 anys) juntament amb la seva mare Izaa, marxen amb el ramat. Han de fer via, per poder maniobrar amb tranquil·litat, no és gens fàcil conduir un ramat tant gran per carrers i trams de carretera. Més tard l’Ichou i en Hamou, quan les bèsties estiguin a la muntanya, tornaran per ajudar a carregar la farda.
A quarts de sis ja he plantat el trípode i filmo tímidament com els que queden al campament alternen l’esmorzar amb la recollida. En Rashid em comenta que la farda la vindrà a recollir una furgoneta d’uns amics a la que també hi pujaran les dones i els nens.
